-Web on podeu trobar diversos fragments de l’obra de Pig i Ferreter.
Perfil de Joan Puig i Ferreter
Camins de França
UN SENSITIU
Però jo no sé com conciliar aquests dos extrems. Recordo que de petit m’agradava molt d’estar sol. Aquesta inclinació sempre més ha perdurat en mi. A casa els meus oncles, puix que jo mai no he tingut pròpiament una casa pairal, hi havia un balcó solitari, allunyat del centre de l’edifici, que era grandiós. Aquest balcó guaitava a un carrer estret, ofegat pel mur de l’església, altíssim, sota el qual les cases semblaven aclofar-se. Els capvespres de lluna, aquest mur, de mig en dalt, o sia part d’amunt de l’alçària de les cases, era un gran pany de claror encantada. Jo m’arraulia al balcó, de cara al cel. Per damunt la cornisa de l’església que es confonia amb el blau de l’aire, parpellajaven els estels. Alguns semblaven puntes de diamant titil·lant al caire del mur. Passaven carros pel carrer i pagesos lents darrere les cavalleries. Les noies anaven a la font amb els càntirs a la mà i un altre sota el braç. De la placeta veïna arribaven els crits dels nois que hi jugaven. La meva família era a l’altre extrem de la casa. Jo m’estava allí sol, els ulls enlaire, tot endolcit per aquell amarament de lluna a la paret de l’església, i aquella claror m’agradava més que no pas veure la lluna rodona albiradora del terrat de l’altre extrem de la casa, on eren reunits els meus. Quan em distreia de fantasiejar, xiulava. Però llavors encara fantasiejava més, puix que mai no xiulava cap tonada apresa ni coneguda de ningú, sinó que me la inventava. De vegades, les tonades eren fetes de reminiscències de cançons oïdes, però d’altres jo mateix coneixia, sentia que eren coses meves, tonades noves que jo inventava. Ho coneixia per una certa esgarrifança que em pujava de la sang, com si m’hi hagués penetrat una xardor sobtada, i per una sensació de fred i d’esborronament a l’arrel dels cabells. El pit em bategava angoixós, però amb una angoixa dolça; tot jo vibrava amb una emoció tendríssima, se’m mullaven els ulls i la tonada sortia fluidament. Aquell fluir espontani i secret em produïa un calfred de joia. A poc a poc vaig començar d’entreveure que aquelles tonades expressaven coses noves dintre meu, una melangia, unes tristeses, unes vel·leïtats, unes ànsies, què sé jo? Aquelles tonades em feien més companyia que les persones, esdevenien dolços confidents meus. ¿No eren sospirs subtilíssims d’un esperit que es volia descloure, en els breus moments en què l’atordien les sorolloses turbulències? Esperava els capvespres per les delícies d’aquella hora que precedia el sopar.
D’altres vegades, en sortir d’estudi, a l’hora del migdia, solia pujar a les golfes de casa nostra —el porxo que diuen allí— d’amples finestrals. Les alçàries, els horitzons vastíssims plens de misteri de la llum, m’han atret sempre. Hi havia un finestral més ample que els altres, quadre fulgurant emmarcat d’ombra, es veia un bell tros de Camp amb Tarragona al centre. Jo no m’abocava al finestral; tot al contrari, m’arraulia al fons de la paret oposada. D’allí estant veia el gran tros retallat i m’hi embadalia. Sovint me n’havien de venir a treure per baixar a dinar.
Els dies clars veia mirallejar al sol, fulgidíssimes, les vidrieres de la Catedral i del Seminari. Llavors no sabia què eren, ni d’on provenien aquelles lluïssors, i per això em semblaven coses meravelloses, que excitaven la meva imaginació i em produïen delitoses sensacions, una mena d’esgarrifança joiosa, que és la que sempre m’ha produït el misteri de la llum, molt més atractívol al meu cor i més ple d’enigmes que no pas el de les tenebres.
Veia, en mirar cap a la part dreta, moltes ales erectes i blanques damunt el mar, que també resplendia al sol. Un tros de mar em semblava tancat per una ferradura que em deien que era el port de Tarragona. De vegades hi veia entrar les veles, que no em semblaven barques, sinó papallones blanques, amb les dues ales juntes i altes, tal com les tenen quan es posen a xuclar el sucre d’una flor i les fan vibrar frenètiques fins que, embriagades, les deixen caure. Així aquelles ales llunyanes vibraven un moment amb els guspireigs del sol i de la mar, fins que desapareixien de davant els meus ulls.
Aigües encantades: fragments
TV3 – Llibres a l’atac – “Servitud”, de Joan Puig i Ferreter
Nota biogràfica de Joan Puig i Ferreter
Joan Puig i Ferreter 
-La Selva del Camp, Baix Camp, 5 de febrer de 1882 – París, 2 de febrer de 1956.
D’origen familiar irregular i formació autodidàctica, de molt jove s’integrà en el cercle literari reusenc de J. Aladern. Es traslladà a Barcelona el 1901, on inicià estudis de farmàcia, que abandonà, i exercí diversos oficis, alhora que s’introduïa en el Modernisme triomfant d’aquells anys, en el sector “negre” i anarquitzant. El 1903 viatjà per França, d’on extrauria una densa experiència, repetidament utilitzada a la seva obra. Aquesta s’inicià amb Diàlegs dramàtics (1904), completats per Diàlegs imaginaris (1906), que preludien la seva obra teatral, desenvolupada en dues etapes. En la primera destaca la influència dels autors escandinaus i russos, i es resol en drames de passions, expressades a través d’un llenguatge agosarat.
En són característics: La dama alegre (1904), Arrels mortes (1906), Aigües encantades(1908), La dama enamorada (1908), Drama d’humils (1909), El gran Aleix (1911) i La dolça Agnès (1914). Les idees teatrals d’aquest període es contenen a L’art dramàtica i la vida (1908). La crisi d’aquests anys l’obligà a un replanteig, en un intent d’acostar-se a les noves tendències de l’”alta comèdia”. Són exemples d’aquesta segona etapa: La senyora Isabel (1917), Garidó i Francina (1917), Si n’era una minyona… (1918), El gran enlluernament (1919), La dama de l’amor feréstec (1921),L’escola dels promesos (1922) iUn home genial (1923). Novament en crisi, es dedicà a la narrativa, que ja havia iniciat amb La novel·la d’Esther (1918). Els primers intents, L’home que tenia més d’una vida (1924) iLes facècies de l’amor (1925), culminen en Els tres al·lucinats (1926), caracteritzats ja pels trets principals de la seva narrativa: psicologisme, materials autobiogràfics, individualisme, que el mantenen apartat dels corrents noucentistes.
Seguiran Servitud (1927), reflex de la seva experiència periodística, Una mica d’amor (1927) iVida interior d’un escriptor (1928), a cavall entre la novel·la, les memòries i l’assaig. Director de la “Biblioteca A tot vent”, hi edità El cercle màgic (1929), que obtingué el Premi Crexells. En aquest període col·laborà aLa Publicitat, L’Horitzó, El DiluvioiLa Campana de Gràcia, que dirigí des del 1932.
La seva dedicació a la política, dins Esquerra Republicana de Catalunya, per la qual fou diputat a les corts i al Parlament de Catalunya, l’allunyà de les lletres, que reprengué el 1934 amb Camins de França, la seva obra mestra, iOn són els pobres? Dos anys després publicà la novel·la La farsa i la quimera i el drama Anna darrera la cortina.Per l’agost del 1936 fou nomenat conseller d’assistència social, càrrec que ocupà poc temps. Enviat a París com a pagador de la Generalitat, en aquesta gestió fou convertit en el centre d’un escàndol, que el marginaria després del món dels exiliats. A partir del 1938 i fins a la seva mort escriví el vast cicle novel·lístic El pelegrí apassionat, en dotze volums (edició 1952-77), on abocà tota la seva experiència personal, tot reprenent part de la seva producció anterior, en un intent desigual i sense precedents de síntesi, justificació i alliberament. També escriví centenars de poemes i el dietariRessonàncies, redactat en 1942-52 i editat en dos volums: Ressonàncies (1975), corresponent a les anotacions de tema literari, iMemòries polítiques (1981), corresponent a la part política. En els seus darrers anys, amb la salut molt malmesa, es dedicà a la correcció i l’edició del cicle, a les Edicions Proa, represes a Perpinyà sota el seu patrocini. Fou ministre de justícia del govern republicà a l’exili (1952-54).
Font: Gran Enciclopedia Catalana, 2012.
Camins de Lletres 