UN SENSITIU
Però jo no sé com conciliar aquests dos extrems. Recordo que de petit m’agradava molt d’estar sol. Aquesta inclinació sempre més ha perdurat en mi. A casa els meus oncles, puix que jo mai no he tingut pròpiament una casa pairal, hi havia un balcó solitari, allunyat del centre de l’edifici, que era grandiós. Aquest balcó guaitava a un carrer estret, ofegat pel mur de l’església, altíssim, sota el qual les cases semblaven aclofar-se. Els capvespres de lluna, aquest mur, de mig en dalt, o sia part d’amunt de l’alçària de les cases, era un gran pany de claror encantada. Jo m’arraulia al balcó, de cara al cel. Per damunt la cornisa de l’església que es confonia amb el blau de l’aire, parpellajaven els estels. Alguns semblaven puntes de diamant titil·lant al caire del mur. Passaven carros pel carrer i pagesos lents darrere les cavalleries. Les noies anaven a la font amb els càntirs a la mà i un altre sota el braç. De la placeta veïna arribaven els crits dels nois que hi jugaven. La meva família era a l’altre extrem de la casa. Jo m’estava allí sol, els ulls enlaire, tot endolcit per aquell amarament de lluna a la paret de l’església, i aquella claror m’agradava més que no pas veure la lluna rodona albiradora del terrat de l’altre extrem de la casa, on eren reunits els meus. Quan em distreia de fantasiejar, xiulava. Però llavors encara fantasiejava més, puix que mai no xiulava cap tonada apresa ni coneguda de ningú, sinó que me la inventava. De vegades, les tonades eren fetes de reminiscències de cançons oïdes, però d’altres jo mateix coneixia, sentia que eren coses meves, tonades noves que jo inventava. Ho coneixia per una certa esgarrifança que em pujava de la sang, com si m’hi hagués penetrat una xardor sobtada, i per una sensació de fred i d’esborronament a l’arrel dels cabells. El pit em bategava angoixós, però amb una angoixa dolça; tot jo vibrava amb una emoció tendríssima, se’m mullaven els ulls i la tonada sortia fluidament. Aquell fluir espontani i secret em produïa un calfred de joia. A poc a poc vaig començar d’entreveure que aquelles tonades expressaven coses noves dintre meu, una melangia, unes tristeses, unes vel·leïtats, unes ànsies, què sé jo? Aquelles tonades em feien més companyia que les persones, esdevenien dolços confidents meus. ¿No eren sospirs subtilíssims d’un esperit que es volia descloure, en els breus moments en què l’atordien les sorolloses turbulències? Esperava els capvespres per les delícies d’aquella hora que precedia el sopar.
D’altres vegades, en sortir d’estudi, a l’hora del migdia, solia pujar a les golfes de casa nostra —el porxo que diuen allí— d’amples finestrals. Les alçàries, els horitzons vastíssims plens de misteri de la llum, m’han atret sempre. Hi havia un finestral més ample que els altres, quadre fulgurant emmarcat d’ombra, es veia un bell tros de Camp amb Tarragona al centre. Jo no m’abocava al finestral; tot al contrari, m’arraulia al fons de la paret oposada. D’allí estant veia el gran tros retallat i m’hi embadalia. Sovint me n’havien de venir a treure per baixar a dinar.
Els dies clars veia mirallejar al sol, fulgidíssimes, les vidrieres de la Catedral i del Seminari. Llavors no sabia què eren, ni d’on provenien aquelles lluïssors, i per això em semblaven coses meravelloses, que excitaven la meva imaginació i em produïen delitoses sensacions, una mena d’esgarrifança joiosa, que és la que sempre m’ha produït el misteri de la llum, molt més atractívol al meu cor i més ple d’enigmes que no pas el de les tenebres.
Veia, en mirar cap a la part dreta, moltes ales erectes i blanques damunt el mar, que també resplendia al sol. Un tros de mar em semblava tancat per una ferradura que em deien que era el port de Tarragona. De vegades hi veia entrar les veles, que no em semblaven barques, sinó papallones blanques, amb les dues ales juntes i altes, tal com les tenen quan es posen a xuclar el sucre d’una flor i les fan vibrar frenètiques fins que, embriagades, les deixen caure. Així aquelles ales llunyanes vibraven un moment amb els guspireigs del sol i de la mar, fins que desapareixien de davant els meus ulls.
Camins de Lletres 