Arxiu de l'autor: lletresdecamins
Col·legiales de la farsa i la quimera III
IV. A la primavera les flors han d’esclatar. A les escletxes dels murs floreixen les herbes; en el pedruscall de la riera eixuta plantes corregudes que a penes semblen vegetals treuen flors d’aroma penetrant; a les esquerdes de les roques s’obren corol·les grogues i morades. Als forcats dels pins els vents porten la pols de la terra, i s’hi fa un grumoll; el bec de l’ocell hi deixa caure una llavor, i una flor hi esclata. Als junts de les teules del convent de Sant Gabriel cada any blanqueja la flor del poliol. I dins les cel·les de les col·legiales, la primavera també hi entra. És la llei. A falta d’altra cosa, elles s’enamoren dels moixerins que les assetgen porfidiosament.
Cada generació de moixerins dóna al convent el seu tribut de rondadors. Són el jove estudiant, el seminarista que passa les vacances al poble, el pageset somniador i sensitiu, el menestral que llegeix novel·les o versos, tots els propensos al romenticisme, a les aventures, a les imaginacions folles i als enquimeraments. Perquè allò que nodreix llurs somnis és precisament l’inasssolible d’aquesta mena d’amors que giravolten en ànsies impossibles, en purs somnis perduts.
L’estreta vigilància de les monges dóna enentenent als més pràctics que vora les col·legiales “no hi ha res a fer”, per bé que elles, les més gosades els responguin les lletres, els facin signes des de les finestres i, agenollades a l’església, els facin l’ullet.
Els realistes, doncs, se’n cansen aviat. Se’n van a festejar una noia del poble, a tocar a gaudis més propers. Per a d’altres és un somni llarg que viu de sospirs, de signes, d’esguards i de missives clandestines. Ells proposen impossibles entrevistes nocturnes a l’hort de les monges, quimèriques maneres de penetrar de nit al convent. Elles, quan responen, posen una creueta damunt el text, escrit amb tinta morada, i es mostren esgarrifades dels propòsits d’ells, tot afirmant que l’amor és un sentiment més pur. “Pregaré per vostè perquè Déu el porti per un millor camí.”
Sor Maria Teresa de Jesús fa quaranta anys que és priora del convent. Ha vist generacions de tabalots –ella els anomena així– entorn de la casa, al passeig, a l’església, fent babarotes a les col·legiales. Els primers anys s’indignava. Volia tancar-los les portes de l’església, delatar-los a les autoritats. Llur impertinència la desficiava. Els somniava de nits com qui somia el dimoni, petulants, ximples, conquistadors, recolzats als altars, irreverents, amb llurs esguards terribles, no respecten ni la sagrada vetlla del Dijous sant.
Avui, octegenària, li fan compassió. Una ironia benigna i cristiana –si cristiana pot ésser la ironia– se li dibuixa al rostre així que els veu. Li semblen els mateixos de quaranta anys enrera. Iguals gestos, iguals signes, iguals posats i gairabé, diria, les mateixes cares. Senyor! I com les coses són sempre iguals! Que és poc variada la vida! Tot s’ha anat repetint en quaranta anys: els caràcters de les col·legiales, l’atrevida, la desimbolta, la lleugera, l’atenta, la devota, l’estudiosa i greu. I els ximples que fan mans i mànigues per apartar-les de llurs deures cristians. Però en quaranta anys no li han pres cap noia, no li n’handeturpada cap. I elles, àdhuc les més agosarades, a penes li han donat un disgust seriós.
Quan, a la nit, la vellesa no la deixa dormir, si allà baix a les Reixes, tocant a les portes del convent, sent serenates absurdes, crits, riallades –que també n’hi ha de grollers i cridaires, o els qui es van a burlar dels somiosos–, mescla d’esvalot, de facècia i d’adoració nocturna dels enamorats de les col·legiales, ella murmura benignament: “Per què has fet els homes tan poca cosa, Senyor? Per què els has fet així?”
Transcorre el temps, doncs, i el convent exerceix permanentment un singular imperi sobre els contemplatius i els imaginatius del poble. I a la Moixera n’hi ha! El recinte místic, únicament habitat per dones, té una fascinació que els atreu. Misteri i poesia encanten aquells murs darrera els quals la castedat i la senzillesa guarden noies boniques i senyorívoles que són l’encís dels pobres quimèrics moixerins. Toques blanques pels caminals de l’hort clos, cabelleres de les col·legiales al sol, vora els tarongers, inspiren complicats sentiments de respecte i desig, creen imatges de pueresa i ànsies ardents d’amor que els vels dels clars de lluna banyen i transfiguren quan, a la nit, el místic clos s’adorm, misteriosament secret.
La farsa i la quimera, 1995, Reus. pp. 47-48.
Col·legiales de la farsa i la quimera II
I. Però Antoni ja no escoltava. La meravella d’un somni el tenia embadalit. Sant Gabriel al seu davant, relativament a la vora, separat només per dues finques, la de mossèn Valira, adés venuda a uns pagesos, i l’hort de les monges, resplendia sota un dosser d’or. Tan a prop i real! Però Antoni el veié llunyà i somniós, com ja començava de veure la seva adolescència des de l’alçada dels seus trenta anys. Uns vidres cabrejaven amb místics espurneigs. Ell sabia quins eren, hauria precisat de quina finestra partien les estrelles fulgents.
–Encara tenen tantes col·legiales, les monges?–preguntà.
–No, no tantes: el col·legi ha desmillorat– respongué Dolça.
–Les famílies riques d’ara el troben poc modern. Més s’estimen enviar les noies a l’estranger a aprendre males coses. La religió es perd…– sospirà la tia Tecla.
La farsa i la quimera, 1995, Reus. pp. 41.
Col·legiles de la farsa i la quimera
II. Antigues cases pageses s’alçaven entre intermitències d’horts. Més enllà un vast panorama se li obrien els ulls. Comes rogenques, suaus, ben poblaes d’oliveres i vinyes; la gran muntanya de Sant Andreu, no gens feréstega, sinó dolça amb els seus pendissos, relleixos i barrancs verdejants de conreus. Antoni recordà que per Nadal ja hi blanqueja algun ametller abrigat pel fred. I vers la plana, la extensió de terres fecundes fins a la ratlla del mar. Però Sant Gabriel allí al davant!… Les col·legiales, campanetes clares de l’adolescència, Maria Mercè!
La farsa i la quimera, 1995, Reus. pp. 42.
La dama enamorada
I. Campanes de …
I. Campanes de la Selva
Antigament el cloquer de l’església, on hi havia les campanes de la vila, era d’espendanya. Però en 1347 el consell determinà construir una torre, que s’encomanà al mestre Joan Andreu, de la Selva.
Els rectors sempre han exercit jurisdicció sobre el campanar i les campanes. És curiosa una facècia escaiguda l’any 1310 de la qual ens dóna notícia un antic manual notarial. El dia 3 de febrer de l’any referit Mateu Negre pujà al campanar i es posà a tocar a morts sense llicència del senyor rector, per la qual cosa fou requerit, ja que la persona difunta no constava que hagués mort amb confessió dins el termini d’un any i, segons el dret canònic, no podia ésser enterrada al fossar beneït, ni se li podien celebrar oficis divins fins que el rector tingués certesa de la confessió, o, almenys, li constés de la vida i fama de la dita persona difunta. El rector, doncs, féu prendre acte notarial de la requesta i protestà de la injúria i greuge d’haver tocat les campanes sense el seu consentiment.
FORT, Eufemià. Costumari de la Selva del Camp, 2009.
Sobre el Cerlcle Màgic de Joan Puig i Ferreter
“No caldria dir que Janet Masdéu, personatge principal d’El cercle màgic, és Puig i Ferreter mateix, que tingué cura de crear-se, en aquesta novel·la, una família fictícia que ell, en realitat, no tingué mai; amb tot, les figures de Joan Masdéu i Teresa -els seus pares-, de l’oncle Hipòlit, de Rosalia, són extretes de l’observació psicològica aguda de l’autor sobre tipus humans que existeixen a tots els pobles de Catalunya”. […] “El cercle màgic cal que sigui considerada com una de les novel·les més importants de Puig i Ferreter, a desgrat que hi alternin passatges d’altíssima construcció literària amb d’altres de mediocres i fins i tot vulgars. És el risc que comporta el fet de convertir la matèria i l’anècdota autobiogràfica en substància literària, de prendre com a font d’imaginació la vida mateixa i ésser-hi fidel fins a la darrera conseqüència.”
(Xavier Fort i Bofill. Puig i Ferreter i El cercle màgic. Barcelona: Proa, 1975, p. 10-11 i 18)
Edició del 1936 de la Farsa i la Quimera, segon volum
Enllaç Puig i Ferreter – Mag poesia
-Web on podeu trobar diversos fragments de l’obra de Pig i Ferreter.
Camins de Lletres 