IV. A la primavera les flors han d’esclatar. A les escletxes dels murs floreixen les herbes; en el pedruscall de la riera eixuta plantes corregudes que a penes semblen vegetals treuen flors d’aroma penetrant; a les esquerdes de les roques s’obren corol·les grogues i morades. Als forcats dels pins els vents porten la pols de la terra, i s’hi fa un grumoll; el bec de l’ocell hi deixa caure una llavor, i una flor hi esclata. Als junts de les teules del convent de Sant Gabriel cada any blanqueja la flor del poliol. I dins les cel·les de les col·legiales, la primavera també hi entra. És la llei. A falta d’altra cosa, elles s’enamoren dels moixerins que les assetgen porfidiosament.
Cada generació de moixerins dóna al convent el seu tribut de rondadors. Són el jove estudiant, el seminarista que passa les vacances al poble, el pageset somniador i sensitiu, el menestral que llegeix novel·les o versos, tots els propensos al romenticisme, a les aventures, a les imaginacions folles i als enquimeraments. Perquè allò que nodreix llurs somnis és precisament l’inasssolible d’aquesta mena d’amors que giravolten en ànsies impossibles, en purs somnis perduts.
L’estreta vigilància de les monges dóna enentenent als més pràctics que vora les col·legiales “no hi ha res a fer”, per bé que elles, les més gosades els responguin les lletres, els facin signes des de les finestres i, agenollades a l’església, els facin l’ullet.
Els realistes, doncs, se’n cansen aviat. Se’n van a festejar una noia del poble, a tocar a gaudis més propers. Per a d’altres és un somni llarg que viu de sospirs, de signes, d’esguards i de missives clandestines. Ells proposen impossibles entrevistes nocturnes a l’hort de les monges, quimèriques maneres de penetrar de nit al convent. Elles, quan responen, posen una creueta damunt el text, escrit amb tinta morada, i es mostren esgarrifades dels propòsits d’ells, tot afirmant que l’amor és un sentiment més pur. “Pregaré per vostè perquè Déu el porti per un millor camí.”
Sor Maria Teresa de Jesús fa quaranta anys que és priora del convent. Ha vist generacions de tabalots –ella els anomena així– entorn de la casa, al passeig, a l’església, fent babarotes a les col·legiales. Els primers anys s’indignava. Volia tancar-los les portes de l’església, delatar-los a les autoritats. Llur impertinència la desficiava. Els somniava de nits com qui somia el dimoni, petulants, ximples, conquistadors, recolzats als altars, irreverents, amb llurs esguards terribles, no respecten ni la sagrada vetlla del Dijous sant.
Avui, octegenària, li fan compassió. Una ironia benigna i cristiana –si cristiana pot ésser la ironia– se li dibuixa al rostre així que els veu. Li semblen els mateixos de quaranta anys enrera. Iguals gestos, iguals signes, iguals posats i gairabé, diria, les mateixes cares. Senyor! I com les coses són sempre iguals! Que és poc variada la vida! Tot s’ha anat repetint en quaranta anys: els caràcters de les col·legiales, l’atrevida, la desimbolta, la lleugera, l’atenta, la devota, l’estudiosa i greu. I els ximples que fan mans i mànigues per apartar-les de llurs deures cristians. Però en quaranta anys no li han pres cap noia, no li n’handeturpada cap. I elles, àdhuc les més agosarades, a penes li han donat un disgust seriós.
Quan, a la nit, la vellesa no la deixa dormir, si allà baix a les Reixes, tocant a les portes del convent, sent serenates absurdes, crits, riallades –que també n’hi ha de grollers i cridaires, o els qui es van a burlar dels somiosos–, mescla d’esvalot, de facècia i d’adoració nocturna dels enamorats de les col·legiales, ella murmura benignament: “Per què has fet els homes tan poca cosa, Senyor? Per què els has fet així?”
Transcorre el temps, doncs, i el convent exerceix permanentment un singular imperi sobre els contemplatius i els imaginatius del poble. I a la Moixera n’hi ha! El recinte místic, únicament habitat per dones, té una fascinació que els atreu. Misteri i poesia encanten aquells murs darrera els quals la castedat i la senzillesa guarden noies boniques i senyorívoles que són l’encís dels pobres quimèrics moixerins. Toques blanques pels caminals de l’hort clos, cabelleres de les col·legiales al sol, vora els tarongers, inspiren complicats sentiments de respecte i desig, creen imatges de pueresa i ànsies ardents d’amor que els vels dels clars de lluna banyen i transfiguren quan, a la nit, el místic clos s’adorm, misteriosament secret.
La farsa i la quimera, 1995, Reus. pp. 47-48.
Camins de Lletres 