I. Però Antoni ja no escoltava. La meravella d’un somni el tenia embadalit. Sant Gabriel al seu davant, relativament a la vora, separat només per dues finques, la de mossèn Valira, adés venuda a uns pagesos, i l’hort de les monges, resplendia sota un dosser d’or. Tan a prop i real! Però Antoni el veié llunyà i somniós, com ja començava de veure la seva adolescència des de l’alçada dels seus trenta anys. Uns vidres cabrejaven amb místics espurneigs. Ell sabia quins eren, hauria precisat de quina finestra partien les estrelles fulgents.
–Encara tenen tantes col·legiales, les monges?–preguntà.
–No, no tantes: el col·legi ha desmillorat– respongué Dolça.
–Les famílies riques d’ara el troben poc modern. Més s’estimen enviar les noies a l’estranger a aprendre males coses. La religió es perd…– sospirà la tia Tecla.
La farsa i la quimera, 1995, Reus. pp. 41.
